En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes
captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són
presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a
mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que
il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrere d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates,
ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el
foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota
mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i
a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de
les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats
d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes
reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un
d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i
comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i
sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum
del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses
reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes
mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i
podria contemplar-les amb tot el seu esplendor.
Tal vegada som nosaltres les ombres , que fugaçment passem entre objectes i tombes , som els fantasmes de una realitat superior, que no ens veu mes que en penombres i que el nostre temps es per venir, per quedar, per ser plenament reals en un pla superior de la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada