Tot anant a Lleida.

Tot anant a Lleida, el temps canvia... la boira de la plana desapareix, els núvols son mes alts, el sol entre penombra, i entrem dintre de un triangle on el temps no existeix.

Quantes vegades anant de compres perdem referència de l'hora? Que passa que no ens condeix el temps?...

Cal mirar atentament... les persones van mes ràpid, al igual que els cotxes, desprès les veus passar ràpidament, cal fixar els ulls... poc a poc no es veuen mes. Estan engolides per el frenesí, per el anar per feina .. i poc a poc no mes queden els peus , que sonen pel carrer i et fan girar el cap.

Ombres i tenebres que que et fan ser menys persones, que et fan no saludar, no conèixer ningú.

Tal vegada al sortir tornaren a saludar, a conèixer els veïns, a apreciar el que es diu la pèrdua de temps saludable, el estimar al que tens al teu costat.

l'angel

Sobre el pedestal, l'angel observa l'home "ves mes a poc a poc" semble dir-li a cau d'orella."siguis prudent" , "vigila".
 Els caragols de la vida i la mort, s'entrecreuen als seus peus, semblen  una catifa voladora que l'enlaire cap al cel.Però els homes son indisciplinats, tenen pensament propi , de vegades en contra de la seva pròpia existencia i realitat.Qui sap si entraran a la porta del paradís...
Però els que ho fasin , seran homes complerts, anima i matèria unida per l'eternitat,son els predilectes del Senyor, i de vegades tinc una enveja d'aquesta realitat material i seriós observo i els dirigeixo al paradís.

Un instant

Els arbres creixen amb força, comencen a sortir primer flors, desprès fulles.
Una vegada feta la pol·linització, les flors es comencen a marcir.
Aquest moment puntual ,aquest instant de pèrdua de vigor que farà sorgir el fruit desitjat es el que intentem plasmar. instant fugaç,on encara es veuen els colors ja difosos d'aquesta primavera a la plana de Lleida.

Gustavo el fotograf

 Recordo en Gustavo, una granota verda de "Barrio Sesamo".Sortia amb la camera sota el braç i ens explicava, que era aprop i que era lluny.
El paisatge es lluny, arbre es aprop, la flor es molt aprop.

 El arbre es mes lluny que la flor, però mes aprop que el paisatge.

 la flor es mes aprop que l'arbre i mes aprop que el paisatge.
Si Gustavo, tens raó, tenim les coses aprop o lluny, però fotografiar es a mes ficar-hi algo teu a dins de la foto. Es per això que avui no pinto verd com tu sinó groc i no es lluny , ni aprop, es dins de la ment, groc el color de la flor, de la Ginesta, de les punxes, es gairebé al cor de la primavera.

Arrels

 Arrels, son els substrat que ens fa viure i madurar. Elles s'endinsen a la terra i allí treuen els minerals, l'aigua necessaria per la vida. Sense elles l'arbre es tomba, cau i mort.
Les nostres, son la terra ferma. Cal recordar el passat però viure al present. Això ens fa prendre les decisions correctes, endinsades en els nostres vivències, els nostres pensaments.

 Així , el nostre present ben arrelat, ens porta a mirar lluny , al futur immediat i mes llunyà

Les arrels, dels pensaments, no s'endinsen a la terra, entren al cel i l'oxigen bo ens allibera dels mals pensaments, tot senyalant-nos el camí que ens portarà mes lluny, pot ser a l'eternitat.

massa estam per a un sol pistil

Desprès de les darreres votacions per designar un nou president de govern, estem com al començament. Cal tornar a començar, cal tornar a parlar, cal tornar a negociar, cal insistir.
No mes hi ha una sortida, o hi ha un nou president, o hi ha noves eleccions.
Molt pollen treuen els estams, potser massa. Hi falta una abella que el porti al únic pistil que porta a fer el fruit desitjat.
Massa estam per a un sol pistil.

la Flor

 De la soca gairebé seca, obre el pas a la claror i la llum una pobre flor.Sola rep el primer raig de sol  i això l' il·lumina la cara. Darrera la primera fulla, verda, mantindrà la vida de tot el arbre i de la mateixa flor.

 Altre germanes surten al seu entorn, ja no està sola, ben acompanyada, amb la llum i el sol rea formes i detalls als pètals. que n'es de bonica la flor, quina preciositat de la natura.

 La llum crema els pètals, els fa fonedissos,poc a poc es marciran i perdrà tota la bellesa, tota la preciositat.Peró d'aquesta mort en sortira el fruit i tornarà a néixer la vida.

Avui, els camps es tenyeixen de colors, rosa, verd, el blau del cel. No esta sola la flor. Es tota una munió de preciositats individuals, que fan una bellesa col·lectiva, son les flors de la primavera, les primeres de l'any.