La platja.

La platja ja esta a punt.

El Sol ens cau a sobre i amb el llibre a les mans, un mateix cau enveltit , a punt per que el roig gamba es mostri a la nostra pell.

Es pot ser el cansament? Les programacions anodines de la TV ? (per cert en vaga no de fam si no de programes intel·ligents que ens volen amagar).

O es de la mateixa vida que ens porta a un sense-sentit,  a no saber que volem ....

Es per això que sols amb una mica de groc arena (Que no empega com la Calç)

en sembla estar a la platja de Cambrils on no hi som pel temps i l'economia que ens ferma terra endins.

El Gran Hermano

Quan camino, sento presencies entranyes, me giro i no veig ningú.
Amb un neguit apreto el bolso, o toco la cartera als pantalons, de vegades palpo el movil.
Es un recel?  , tinc por? 
El meu interior me diu que algú em segueix, algú mira.
Tal vegada aquells ulls a la paret, que per grans semblen no existir.Però no es belluguen.
Moltes vegades miro els aparadors, no per veure els objectes que hi ha, mes per veure com un espill si algú em mira.
Però ho he descobert. Ja ho sé. Son els americans que per internet miren els comptes, els gustos, els capricis.
Qui sap si també mentres tant somio de nit poden endinsanse al meu cervell.I faig el que tot hom , miro de no pensar, de no gastar, no mes camino sense rumb en aquest mon que no sap on ens porta el destí.
No pensis, no miris, no escoltis, no llegeixis...Siguis com les pedres que es mouen a Racetrack playa, al Vall de la Mort, sense un destí , sense rumb. Siguis no més.

Vallferosa. A la Segarra.

La torre de Vallferosa, esvelta, es dreça al cel.No està a dalt d'un turó com semblaria correcte, està a la plana al costat d'una esglesia derruïda.
Tampoc es quadrada, ni totalment redona, es una mica ovalada estrenynse en alçada com si fos una torre moruna feta als països africans.
A dalt de la torre els forats que aguantaban un entarimat de defensa , avui inexistent. Pot ser una construcció única en el seu genere a Catalunya com també es el nou blat panificable creat a partir de 1977 i que per primera vegada es planta en grans quantitats a la Segarra. Aguanta més bé la sequera i està creat entre el blat i un ordi sudamerica. El seu nom:
TRITORDEUM.
Cal començar a demanar-ho als forns de pa.Si dona resultat en veurem a tot arreu.

El pont trencat.

El pont ha caigut, està trencat, ja no es pot passar.
L'aigua, totpoderosa i imparable el va esfondrar.
Ja fa temps que va passar, no es d'avui, ni de ahir, però cal treure profit de l'aigua que corre per intentar recrear un esdeveniment ja passat. De segur que va ser mes aigua, Troncs trencats i pedres rodolen però la comarca se'n recorda i guarda les runes per a properes generacions.
Cal estar a l'aguait.

Tot surt de mare.

Les aigües baixen fortes, el riu ha sortit de mare, com va fer l'any 82. Per sort hi ha un pantà de mes i ja fa fies que tenim aigua al riu mes de la normal.
Ja en temps de Juli Cèsar , relata una batalla al Segre amb tir remes Romanes. Això vol dir que hi baixava aigua  com cal.
Com tot en el mon un dia surt de mare i pensem que no havia passat mai, que no pot ser, que una altra vegada no ens passará. Però l'home es l'unic animal que ensopega en una mateixa pedra un altre cop.
Podeu pensar en el centralisme a que ens acollen, podeu pensar amb els préstecs que no ens arriben, podeu pensar en els polítics i altres corruptes, en la sanitat que no ens arriba....
Sapigueu ben bé del cert la dita: " Abans d'arreglar alguna cosa cal que s'espatlli encara mes".
O la que diu "No hi a mal que 100 anys duri".
Però també cal dir que no cal pensar en la que ens diu"No hi ha dos sense tres "

L'Ordinador Vell.

A vegades m'agraden aquestes fotos, que semblen antigues. El processat , mes dur, amb zones blanques una mica cremades, que perden informació de tonalitats de blanc. Els negres, negres, que no deixen ombres i empasten els colors propers.En definitiva que tot es mes blanc o mes negre.
Pot ser son els anys que fan que la memòria oblidi noms i dades, que les llacunes no volgudes m'aturin en mig del camí per dir" que et volia dir?" o que t´estava dient?" tal vegada per buscar unes claus que estan a la butxaca o les ulleres que portes posades.
Som com els vells ordinadors, que de tant en tant anem netejant, tirant correus a la paperera, treien programes que no fem anar, per que així tot l'ordinador agafi embranzida.Una vegada fet , busquen aquella carta o foto del amic, que per error ja no tenim.Els records oblidats, els amics absents...
Es per això que m'agrade mirar-te i veure en la informació que tens els records del camí fet, de la via que et porta a un cel que segur es blau i net...

En préstamo

De vegades cal escoltar els amics, els amics de debò que et diuen les veritats i així et pot fer repensar un treball, una opinió.
Aquestes fotos son fruit de una opinió compartida, actualitzada de unes composicions no totalment acabades (com tot en el mon, no hi ha res acabat, tot es transforma).
om podeu veure son fotos en color, encara que al amic l'hi agraden en b/n.

Son colors tènues, com s'escalen a la foscor, gairebé inexistents.les textures se la llum rellisquen per les pedres i les ombres guanyen lloc a la llum que tènuament les ressalta.
Deixo per ell el convertirles en un b/n adequat.

Gracies per compartir experiències.

Meditació.

Necessitem tranquilitat, un espai per pensar, per meditar.
Cada dia , caminant tot sol per la vora del riu, deixo la ment en blanc, pense sola, al seu aire, sense res que la distregui.
Moltes vegades, coses absurdes, irreals, altres problemes anquilosats que tarden a resoldre.
De vegades crec que es realment això el que fem al endormiscar-nos, al somiar.
Somiar despert es un bé que tendriem que mantenir. Es bo per la salud i sols la mental, també l'altra. Et treu quimeres i teranyines del cap.
Ahir amb musica d'organ , es va crear un clima especial entre les llums i les penombres que calia copsar en una instantanea. 

L'Estiu ja está aqui.

Avui, poca gent al carrer, ja ha començat a calentar el Sol, i tot hom l'hi té por.
Avorriment, aquesta es la paraula, en quan arriba la calor els de Lleida quedem aplata nats, avorrits, sense ganes de fer res. Qui té diners se'n va a la platja, a la muntanya, on sigui .
Aquí no mes queden els treballadors, els que per motius laborals han d'aguantar el Sol de justícia, els camperols que miren de collir els pres ecs, les peres de bon hora per que el sol no els atalvi.
Es cert quedem tots com els cards secs i mirant el sol.
I els que ara voldrien volar com els angelets, queden atrapats com els altres tot mirant el sol i anyoren ja la tardor , el vent, i la pluja que calmi els seus desitjos de llibertat.

Les Adoberies

 Lloc de Lleida no gaire conegut, situat a la rambla Ferran.
Com a totes les ciutats un dels oficis importants era el Adober.
La pell va ser un dels primers vestiments de l'home i el tractament de la mateixa, amb les piques, els tints havien de ser un dels importants a l'edad mitjana.
L'espai mereix una visita , ja que en altres indrets ens en faríem ressò i el resaltariem en una visita guiada per la nostra ciutat.