Pintant abstracte

Velmez, famosa per les cares que sortien del no res a les parets de les cases, es multiplica a la immensitat de la nit. Hom veu cares, crits a la foscor, gent que clama tot travessant la Mediterranea.
Que fem aquí?... On som?.... que ens escoltes?....
La nit freda es mes silenciosa que mai.. res destorba la immensa quietud...
Cares a la foscor que en demanen ajuda, gairebé sense parlar, per no voler ni destorbar la immensa quietud.

Teatre, tot es teatre.

Ja comença la preparació, les maquilladores volen fer "guapos"  als candidats, els assessors d'imatge estan al seu entorn.
Càmeres i micros preparats.
Ja comença la funció.
El terra giscant està a punt per veure caure algun representant,els problemes surten. Corrupció, desinterès , justícia, amors indeguts...Si cal algun n'inventarem de fals..
Tots junts representarem un obra per mostrar que tot anirà bé, que no passa res, que hi ha treball, que hi ha calers per viure i somiar...

Teatre, tot es teatre.

Entre tant el poble assegut no s'aixeca, a ras de terra mira la funció.
Que costa aixecar se!!!
cada vegada mes i com mes temps passa pitjor.

Teatre, tot es teatre.

Carrers i Carrerons.

m

Carrers i carrerons es intentar fotografiar, espais urbans imponents. Carrerons es també intentar fer un selfi amb moltes persones. No obstant la nostra imaginació no té límits i els resultats poder resultar evidents.

Els espais tancats, carrerons, com el carrer de les flors, es evident la seva dificultat de plasmar en una foto. La gent s'entrecreue i no queda espai ni per el fotògraf.

Amb una mica de paciència i no deixant passar la gent , encara es es pot aconseguir fer alguna cosa.






















Mes difícil es el carreronet del mocador , que en la part final diu que no hi cap ni un mocador de canto.

 A la fi , no calen ni carrers ni carrerons, cal anar al bar on no venen formatge, si mes no, que son truites de patata monumentals (que cal fotografiar), típiques de Casa Santos a Cordova.

Sentat al banc

 Sentat al banc amb els meus pensaments, veig smbres passar, potser persones que alienes  a tota circunstancia, passen sense dir res....

 Jugant amb els dits m'endinso en els pensaments mes profunds.


Altres bancs i altres moments pot ser tendria un movil per parlar , un fill per recordar , una família per mantenir...,

 Bancs per acompanyar, per resistir la soledat, algú al costat que t'ampari...

Ara sol, amb els meus records, m'endinso en el no res de l'oblit.....

Les Cordoveses

 Tenen fama les Cordoveses de ser de les mes guapes de la península, serà cert?

Si et llegeixo la ma , tot es veritat. Ets la mes guapa, tindràs l'amor de la vida, serà un príncep amb els ulls blaus, tindreu fills i sereu feliços tota la vida. Que mes esperes?.....
Això es com les series, no mes surten els guapos, els mes normalets o inclús els lletjos amb avarícia , no mes tenen lloc entre bambolines...
Pot ser que la vista, els ulls, no mes miren allò bonic, allò que es deixa veure. Els records dolents, allò que ens preocupa es millor no recordar, llençar a la paperera dels records en l'oblit.

Qui pinta amb el dit....

 No sé pintar.Per endavant he de dir que no pinto bé ni una paret, per el que pintar un quadre es una feina impossible.
Els artistes de carrer, aquells que
sols amb els dit creen una obra  que es fa dir " Si Senyor!", mereixen la meva admiració i respecte.
Es dificil fer quadres miniatura, encara  mes si es fa sense pincells, estris primordials dels pintors...
Beni, ets tot un artista. Ho has après tot en cinq anys. el teu passat dur d'agricultor, de cuidador d'oliveres, t'han curtit i el teu amor per totes les plantes es fá palès en les petites obres mestres que lliures als teus admiradors.
El teu fill al costat apren de mà del mestre.Per molts anys, que siguis feliç com ho fas a els qui t'envolten.
 

Els patis a Cordoba

Els patis a Cordoba son espais privats, on viuen famílies en un mateix espai i que tots plegats volen mantenir amb flors per tal de gaudir de una frescor que té la natura.

 Hi ha dificultat al conviure, a diverses alçades...
Baixar un cotxet de nadó es dificil per les escales del pati comunal.

El sol que cau a l'estiu , clave les flors a les blanques parets que cal encalar periodicament.

Parets de testos penjats que cal regar cada dia, fan que la feina sigui feixuga i els veïns cal que col·laborin al treball col·lectiu.

La gent que hi conviu es gent normal i les cares dels veïns així ho denoten.

Gracies per col·laborar, aquí hi teniu un bon canti d'aigua.

 Flors equatorials han de tenir unes atencions especials, però que tenen el seu fruit en la vistositat de les seves flors.

L'ajuntament ajuda ben poc, l'aigua, la promoció conjunta i les cues de la gent fan difícil la convivència i les visites als patis

Llums i ombres se entrecreuen i fan d'aquesta promoció artística una especifitat única que cal recordar i viure a Cordoba.

El Cristo de los Faroles

El Crist, imatge venerada per excellencia a Cordoba .Sol en una plaçoleta i amb faroles que el rodegen.

Faroles als peus, apagades ja que el sol de justícia cau sobre els visitants....

 L'ombra de la creu sembla cubrir l'imatge sota un sol apagaivador.

Diu la legenda:
"Todos los fieles que rezaren devotamente un credo delante de esta sagrada imagen del santisimo Cristo de los de Sag i misericordias,ganan trescientos sesenta dias de indulgencia concedidos por diferentes prelados"Año de 1794.

Tot un any (sense iva). ja que es va modificar a 365 dies.

Llastima que gairebé no recordo tot el Credo i menys amb castellá.

Mesquita-Catedral

 Les creences es barrejen, es entrecreuen en el temps. En un mateix espai, la creu i la mitja lluna fan de Cordoba un espai singular.

 Lampades i vitralls creen una lluminositat imponent, les columnes, multitudinaries, fan de l'espai una grandiositat especial. Entre elles els visitants s'amaguen tot contemplant el temple.

 Columnes que tenien argolles, que lligaben els cristians per la fi del temps.
Les ongles dels pressoners dignificaben la creu. la seva fé.




Avui l'esglesia, d'amagat , l'ha ficat al seu nom. Una llei ha fet que es pugues immetricular la propietat al equiparar el sacerdoci als registradors de la propietat.

Vigilem dons no sigui que altres registradors de la propietat es fiquin al seu nom el nostre pais, que encara es de tots.

Toquem la porta, simbol de pertenença, de fer nostre el temple, la nostra vida.


Mesquita-Catedral de Cordoba.