Translate

dimarts, 26 de novembre del 2013

L'Hivern



Ja ha arribat l'hora. Com una immensa mole ens ha caigut a sobre la torre del campanar. L'hora es aquí, ha arribat l' HIVERN. 
Totes les campanes toquen , algunes de tristes, altres alegres, peto totes toquen.
Les estacions d' esquí, els canons de neu, les baixes temperatures , fan que consumim més, mengem mes, beguem begudes calentes i també necessitem mes roba, mes abric i no podem dormin a l'intemperie, estem obligats a fer parades als hotels.
Altres prefereixen no sortir de casa, ben tancats al canto del radiador o l'estufa, esperant que la factura d'aquest hivern no sigui massa alta, esperant el Nadal i els petits regals que es faran . Els preus segur seran com l'any passat , ja que la butxaca no està calenta i encara i tenim forats..
No obstant una rialla, les muntanyes son nevades, l'hivern ha arribat.

dissabte, 23 de novembre del 2013

Papers mullats.

Ja fa dies que començo a estar tip de tanta declaració d'intencions a la televisió. Els polítics d'un i altre cantó , no mes fan que dir la seva:  S'ha de preguntar!!!, L'altre: La Constitució no deixa .
El ben cert es que la primera pregunta que s'ha de fer es si el poble de Catalunya vol decidir. Si pot decidir.I que vol decidir.
Si vol no hi haurà qui l'aturi.
El polítics (tots) volen dir la seva i manipular el poble i les seves decisions.
De moment el poble i jo mateix tenim les banderes de l'inrevés. Això vol dir "SOCORS", n'estem tips.
ningú arregla els nostres problemes, ningú arregla l'atur, ningú baixa preus dels bens bàsics (llum electricitat)...i els polítics desapareguts en les seves lluites.
I ara pretenen no deixar nos ni queixar, ni sortir al carrer, ja que tenen por de una primavera de Espanya(com les dels països Àrabs), de que la gent protesti, de que digui la seva.
Sembla tal vegada els preliminars d'una nova revolució.
Tots tenim por del que pot passar... I si es perd la por?...
Per ara encara tenim els papers mullats.

dijous, 21 de novembre del 2013

Mirant mar endins des de la Platja.



Asentat vora el mar, mires el hotitzó llunyà, linia recta que trenca el mar amb el cel...
El cel blau y els núvols llisquent per sobre teu i tancant els ulls, sents la brisa, el vent marí que et fa somiar en terra llunyanes, en llocs estranys...
El remor de les ones no et distreu i vagues sense pensar en un mon entre el conscient i el inconscient ...
De sobte el sol et desperte de la il·lusió,  i veus un para-sol , que el vent s'ha endut del in reves, mires i et recrees en el mirall de l'aigua on els velers o petroliers es refrexen sense fi ...
Somnis son , que la claror del dia dilueix , ets de terra endins , terra ferma però el crit del mar arriva, com al mariner de ponent que espera la brisa de la marinada per tornar a somiar. 

dimarts, 19 de novembre del 2013

La pluja cavalca de nou

La pluja cavalca de nou...
Mes de 100 litres a Lleida i mes de 200 a altres indrets..
Per molt esperada que sigui, sempre ens entra la por, la por del dia de les riades (fa mes de 30 anys), por pels tsunamis i els seus rastres que hem vist a la tele, por de les lleviscades de terra a altres indrets del mon, por dels roc que cauen de la muntanya...
No obstant el treball continua i les castanyeres tradicionals venen l'escalfor a la nit plujosa i el cos es templa i s'escalfa fent oblidar les nostres pors i com sempre acabem ballant sota la pluja i els seus dons inestimables d'una collita abundant en perspectiva....
Benvinguda pluja... acompanyants sense por.


divendres, 15 de novembre del 2013

Mon ami " Joaquim".


 Els companys, els amics de joventut, moltes vegades desapareixen, es fan grans, viuen vides separades, els records ja son llunyans i de vegades imprecisos, inexactes, inconnexes..
Queda sempre un record amable del poc temps viscut aplegats, de altres amics ja desapareguts (com el Víctor) d'altres temps i moments.
No obstant sempre amb una rialla de complicitat, una salutació, un adéu siau..
Les vides son moltes vegades paral·leles , que no es creuen sempre, però sols saber que esta allà, al costat, com molts d'altres i preguntar:" Que se n'ha fet de..."
Es una sensació de companya llunyana que ens acompanya a tots plegats.

dimecres, 13 de novembre del 2013

La roda del Destí.

Un al nàixer, no sap on cau. La família pot ser humil, pot ser molt rica, pot ser amb pocs estudis o erudita...
Pot també ser que ni això sigui important...
Cal sentir se estimat, volgut, que algú pensi en el infant, que l'hi faci costat tota la vida.
El temps passa i la roda gira que gira...
Cal tenir sort. Sort de la bona, per continuar sense massa problemes, millor dit:
Tenir molts problemes i que es sapiguin resoldre. Si un problema no es pot resoldre es el pitjor:" no es un problema". Es una situació. una cosa en la que cal conviure i avançar, però que no es problema , ja que te l'has de menjar tal con raja.
I la roda gira... pots trobar gent que t'estimi tal com ets, imperfecte.. I a qui tu puguis estimar també... Es la felicitat que cal saber aprofitar, el temps que duri ja que la roda no deixa de girar....
Tal vegada la llum del Sol te arrivi a tocar un dia i entenguis el passar, el fluir de l'aigua de la vida i siguis sempre feliç mentre la roda gira i gira per tot hom igual.

divendres, 8 de novembre del 2013

Cal xoriço

Tots encara recordem els noms de les cases del nostre poble.
Cal Sabaté, Cal Campaner, cal esparber, ....
algunes per les feines, Cal Notari, altres pels fets d'algun avantpasat, Cal cagat, Cal Carrincó.
però això a la ciutat s'ha perdut, gairebé ni saludem els veïns, de vegades no sabem el nom d'altres l'intentem oblidar....
Fins ara enyoraba els mots de les cases, conegudes totes i fins a les cartes calia ficar mes que el nom el de la casa destinatària.Jo provenia de Cal Auguet. La meva dona de Cal Valentí.

Ara en  aquest temps ja no crec en els noms de les cases, fins i tot la meitat de les cartes es perdrien a Cal LLadre, o Cal Xoriço.Mals temps per enviar missives....

dijous, 7 de novembre del 2013

On paren els trens?




Estacions velles, abandonades, en dessús...
Persianes trencades, trebols esfondrats, balcons rovellats....
Façanes caigudes, pedres i trebols que no hi son...
Tot canvi té un preu... L'avió vola baix i hem perdut les arrels....

Mirem en enyorança però no mantenim ni reparem....
Que bo seria un museu del ferrocarril, maquines velles, reparades i que ara romandran abandonades en un racó.

La pluja, el vent, el sol s'emporten velles construccions i no pensem més que en posar noves botigues, nous llocs per vendre falses esperances d'un mon millor.

dimarts, 5 de novembre del 2013

La Caverna de Platò

En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrere d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor.

 Tal vegada som nosaltres les ombres , que fugaçment passem entre objectes i tombes , som els fantasmes de una realitat superior, que no ens veu mes que en penombres i que el nostre temps es per venir, per quedar, per ser plenament reals en un pla superior de la realitat.