por el camino verde que va a la ermita....

Ho diu la cançó, aquell camí verd que et porta a la ermita .....
ploren de pena les margarides...
Avui he tornat a passar per aquell camí ara polsegós, ja que s'acaba l'estiu...
i si les margarides ploraven de pena (eren grogues i blanques i les veia verdes..)
l'ermita havia de ser..... ROJA; VERMELLA.
Tal vegada així ens crida l'atenció , els llocs sants, que porten a la plegaria, al silenci...
En aquest mon d'imatge, de sorolls han de cridar l'atenció i fer el possible per apropar a tots en un altre mon que es possible: on s'entengui la gent, on es pugui parlar sense cridar, on puguis escoltar als altres mes que dir la teva...
i pensar.... on son els ermitàns, les persones que pensen en el mon, en que es la vida , per que serveix el viure...
Mira pel carrer i si trobes un home ROIG (ermità) segueix-lo tal vegada t' il·lumini en la teva recerca.