El Gran Hermano

Quan camino, sento presencies entranyes, me giro i no veig ningú.
Amb un neguit apreto el bolso, o toco la cartera als pantalons, de vegades palpo el movil.
Es un recel?  , tinc por? 
El meu interior me diu que algú em segueix, algú mira.
Tal vegada aquells ulls a la paret, que per grans semblen no existir.Però no es belluguen.
Moltes vegades miro els aparadors, no per veure els objectes que hi ha, mes per veure com un espill si algú em mira.
Però ho he descobert. Ja ho sé. Son els americans que per internet miren els comptes, els gustos, els capricis.
Qui sap si també mentres tant somio de nit poden endinsanse al meu cervell.I faig el que tot hom , miro de no pensar, de no gastar, no mes camino sense rumb en aquest mon que no sap on ens porta el destí.
No pensis, no miris, no escoltis, no llegeixis...Siguis com les pedres que es mouen a Racetrack playa, al Vall de la Mort, sense un destí , sense rumb. Siguis no més.